Després de l’impàs estiuenc, consider adient traslladar-te la meva opinió sobre diversos esdeveniments que, d’una manera o altra, estan canviant de manera radical la nostra tasca professional.

Estam immersos en una situació molt dura, amb una crisi econòmica general com a teló de fons de l’extraordinària inactivitat del sector de l’edificació que patim des de fa tres anys. A més, les noves mesures governamentals de contenció del dèficit pressupostari faran minvar encara més l’activitat del sector públic, i el desinterès de la banca per finançar el negoci immobiliari, tallant els crèdits necessaris als promotors, juntament amb l’acumulació d’habitatges encara sense vendre i amb la debilitat de la demanda a causa de la crisi i de l’atur, impedeixen la reactivació del sector privat i suposen un panorama limitat per a l’activitat dels arquitectes, al qual resulta molt difícil, en aquests moments, posar horitzó.

En qualsevol cas, el retorn a la desitjada "normalitat", a l’anterior a l’etapa de la bombolla immobiliària, que tant de mal ha fet, serà en unes condicions tan diferents que ens obliga a plantejar-nos la nostra activitat en uns paràmetres diferents als tradicionals de l’arquitecte que fonamentalment centrava la seva tasca en el disseny arquitectònic i deixava parts importants del seu àmbit a mans d’altres professionals. La necessitat menor d’obra de nova planta i el nombre major d’arquitectes fan impossible la dedicació de tots a la mateixa comesa.

Així doncs, la diversificació de l’activitat en la nostra professió massificada, tal com ha passat a altres sectors, resulta inevitable i imprescindible. La posada en valor de les diferents parts que formen el fet arquitectònic, en resum, l’especialització, són camins oberts per tal de tornar-nos a situar en el mapa. Les estructures o les instal·lacions, la rehabilitació o la reforma, l’urbanisme o l’ordenació territorial, les empreses constructores o les arquitecturies, els peritatges o les taxacions, el servei a l’Administració pública o privada, entre d’altres, són camins alternatius a l’habitual, que requereixen la reflexió necessària, però sobretot una formació adient per a una especialització adequada.

El treball assalariat dels arquitectes ja és una realitat important a les nostres Illes, tot i que de moment encara és lluny del 40% aproximat de professionals que treballen a altres despatxos a les grans ciutats espanyoles. Aquest aspecte requereix la nostra atenció en el casos en què els ocupadors també siguin arquitectes, ja que aquests han de complir amb la legislació laboral corresponent quan la col·laboració és continuada, fugint dels anomenats "falsos autònoms".

D’altra banda, al començament de l’estiu es va produir l’aprovació, a la fi, de l’esperat acord del Consell de Ministres respecte a la titulació acadèmica dels arquitectes. Probablement recordau que, després de l’aprovació del títol de grau d’arquitectura, el primer de tots, i seguint fidelment l’esperit de Bolonya, es va produir un canvi radical de les regles de joc amb l’aprovació del que corresponia a les enginyeries, en plantejar-se per a les actuals titulacions de les enginyeries superiors un grau acadèmic de màster, aspecte que els arquitectes consideram inacceptable, per la qual cosa vàrem recórrer, alhora que vàrem iniciar una dura negociació amb el Ministeri d’Educació per tal d’exigir també per a nosaltres aquest grau acadèmic i que fos l’únic habilitant per a l’exercici de la professió, i vàrem continuar reivindicant que el títol no fos sinó el tradicional d’arquitecte.

A principis d’enguany tots els representants de l’Arquitectura, tant els de la professió (CSCAE), com els de les escoles (taula de directors) i dels estudiants (associacions estudiantils), vàrem plantejar de manera unitària aquestes exigències, amb el suport explícit i decidit del nostre ministeri de tutela, el Ministeri de l’Habitatge, davant del Ministeri d’Educació. Quan aquest darrer va exigir la necessitat d’un títol intermedi de grau no habilitant, va sorgir el desacord amb un cert nombre de directors d’escola que optaven perquè aquest es produís a la finalització del 4rt any (que podria en un futur ser font de reivindicació d’atribucions) en lloc de produir-se a 5è, prèviament al PFC, per al qual apostàvem la gran majoria. Això va dilatar la decisió ministerial, però, després d’accions àrdues, finalment varen triomfar les tesis de la majoria i ja és una realitat que el títol habilitant per exercir la professió d’arquitecte té categoria acadèmica de màster amb un contingut de 360 crèdits (el màxim dels possibles), i a més, la possibilitat d’altres màsters d’especialització sense atribucions professionals. L’únic emperò és el nom que se li ha donat, "màster en arquitectura", en lloc del llargament reivindicat manteniment del tradicional "arquitecte". Tot arribarà. En qualsevol cas, un èxit.

D’altra banda, l’aprovació de la Llei òmnibus el mes de desembre passat, que modificava puntualment la Llei de col·legis professionals deixant la regulació de l’obligatorietat de la col·legiació a una futura Llei de serveis professionals, a la qual es donava un termini d’aprovació d’un any (desembre de 2010), així com l’obligatorietat dels visats (que només podien ser-ho en funció de la seva vinculació a la seguretat de les persones), a l’aprovació d’un Reial decret al qual es donava un termini de quatre mesos (abril de 2010), té immerses en les seves conseqüències totes les institucions professionals. Unes conseqüències que també afecten les comunitats autònomes, que hauran de modificar les seves normatives per adaptar-s’hi, a causa del caràcter bàsic de la nova normativa estatal.

D’aquí sorgiran, inevitablement, uns col·legis molt diferents dels actuals (o la transformació en agrupacions i fins i tot desaparició de molts), tenint en compte l’acció frontal que exigeix la Llei òmnibus de tots ells.

La publicació del Reial decret aquest agost (els terminis per a l’Administració sempre són merament indicatius) ha comportat durant tot aquest temps tota mena d’accions per aconseguir per als arquitectes i els seus col·legis el millor resultat possible (inclosa una de darrera hora quan es va pretendre que el visat del Certificat Final d'Obra fos competència exclusiva dels col·legis d’aparelladors).

Els més de seixanta tipus de visats fins ara existents han quedat finalment reduïts a vuit, quatre de vinculats a explosius i els altres a l’edificació, o sigui a nosaltres. Dit altrament, els visats obligatoris de les enginyeries pràcticament desapareixen i només els queden els relatius a les edificacions que els són pròpies.

Aquest decret comporta certs aspectes que ens duran a plantejar un recurs puntual, encara que en el seu conjunt hem de reconèixer que som el col·lectiu que n’ha sortit més ben parat. Se’ns dóna un mes, aquest setembre, per a la seva entrada en vigor, cosa que està obligant el Consell Superior i els col·legis a una adequació forçada per al seu acatament, donades les importantíssimes conseqüències que deriven tant de la Llei Òmnibus com del Reial decret, tant per a les institucions com per a l’exercici de la professió.

Hi estem treballant. Amb decisió i fermesa. Al COAIB ja fa molt de temps que hi estem immersos, d’una banda per formular al·legacions i realitzar altres accions en defensa dels interessos de la professió i, d’altra banda, planificant el futur post Òmnibus, abans amb hipòtesis i ara ja amb la realitat del Reial decret aprovat.

Ben aviat us comunicarem amb una circular i a la web les decisions que adoptem els òrgans de govern del Consell Superior i del Col·legi. A més a més, estem organitzant unes jornades informatives a totes les Demarcacions que durem a terme al voltant de la data d’entrada en vigor, l’1 d’octubre, en què explicarem l’abast de la normativa i l’adequació a aquest nou model de col·legi que ja ens anunciava l’aprovació de la Llei òmnibus. Alhora, cal començar a pensar en allò que comportarà la nova Llei de serveis professionals.

En definitiva, temps de canvis extraordinaris a tots els nivells que requereixen l’atenció, pràcticament en exclusiva, dels qui estem a les tasques de gestió tant al COAIB com al CSCAE, si volem complir amb la nostra obligació de lluitar per a la millor resolució dels nostres interessos, en aquests moments summament complexos en què vivim.

Rep una cordial abraçada,

Luis Antonio Corral Juan
Degà